Durant els darrers anys de la dècada passada, les imàtgens d’oliveres mil·lenàries arrancades de les seues finques i transportades en camions un cop venudes com a espècie ornamental, van sacsejar la memòria col·lectiva d’un territori, i sobretot d’una comarca, el Montsià, on els oliverars són segell de distinció. La pressió d’esta part del territori més compromesa amb la identitat que aporta el patrimoni natural i d’entitats com la Mancomunitat de la Taula del Sénia va fer que el Govern de la Generalitat redactés una llei per a protegir els arbres més antics, als quals la norma obliga a mantindre en el lloc que les ha vist arrelar-se i a donar continuïtat a la seua funcionalitat agrícola.
Però a esta funció agrícola li correspon tindre’n cura, lògicament, al pagès, a qui la producció d’un arbre d’estes característiques, per molt que l’oli obtingut tinga una certificació de qualitat, no li és rendible. Per això, ja va quedar clar quan se va aprovar la llei que calia donar suport —econòmic— als pagesos perquè ells fessen de guardians d’estos arbres històrics. Cinc anys després, encara no s’ha fet. Cal celebrar que s’haja abordat, encara que tard, l’altra eina necessària per a desplegar la llei: el cens de les oliveres monumentals. Este cens se convertirà en catàleg normatiu a través d’un reglament que també haurà de fixar els ajuts pendents. La llei ha sigut útil en la mesura que ha evitat nous exercicis d’especulació amb les oliveres monumentals, però no assolirà la seua plenitud fins que no es desplegue i done seguretat a tot el circuit de protecció dels oliverars monumentals.
